Avui no parlaré de mediació, no parlaré de la necessitat de  diàleg  per a desescalar el conflicte polític que vivim a Catalunya,  us parlaré d’un amic, el pare d’unes nenes a les que he vist créixer des de que tenien 3 i 4 anys, d’un bon amic al que li agraden les gambes, la música i sobretot el futbol.

Aquest amic porta ja gaire bé un any en presó preventiva a més de 500 km. de casa seva i de la seva família, a amb tot el seu patrimoni embargat. A més la suposada entitat perjudicada, la Confederació Brasilera de Futbol, no es sent perjudicada sinó beneficiada per la seva actuació.

L’ Alt Comissionat de Drets  Humans de la ONU ha senyalat que la presó  preventiva hauria de ser l’última mesura, o sigui excepcional. Però al meu amic,  fins a deu vegades se li ha denegat la llibertat, tot i haver ofert mesures alternatives que deixarien sense efecte el suposat risc de fuga.

Fa  molts anys, el desembre del 1948 es va aprovar per l’Assemblea General de les Nacions Unides reunida al Palau de Chaillot de París la Declaració Universal de Drets Humans,.  Es tracta d’un document de trenta articles en què  es subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen universalment. Us deixo el link i recomano molt la seva lectura.

https://www.parlament.cat/web/serveis-educatius/drets-humans/index.html

L’article 3 diu “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat” i article 11 senyala “tots  els acusats d’un delicte tenen dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat…”

Avui, ara i aquí, setanta anys després de la Declaració Universal de Drets Humans, que ens està passant?, on estan tots els valors que varen inspirar aquella Declaració?.